Papito.

M'agrada Miguel Bosé. Ho sento, serà potser freak, serà inusual per a la meva edat, però és així, m'agrada aquest home, i m'agraden les seves cançons. Ara mateix, mentre escric aquest post, li estan fent un especial a TVE. M'encanta. I a sobre aquest últim disc, el Papito, on s'acompanya d'altres estrelles.

Pel que fa a la resta, vaig fent. No puc ni caminar, ni escriure, ni tant sols menjar sopa o anar al wc sola. És molt trist. Sembla mentida que si queden inutilizades dues extremitats no servim per a res. I a sobre estic d'examens. Que com ho faig? Exàmens orals, que no són xungos ni res. Però me'n surto, sobrevisc.

Em costa moltíssim escriure a l'ordinador amb la mà esquerra. Així que us deixo un video del "Papito" i vaig a mirar la tele. Un petó ben fort a la Yourwinterwish, al Roc i tots els qui, de tant en tant, llegiu el que dic i em deixeu un comentari. Espero poder actualitzar el bloc més sovint!

Crash!

Em resultarà difícil durant un temps actualitzar el bloc. M'explico. Pont en una estació d'esquí dels Alps. La Carlota, que tot just es defen amb els esquís, vol probar la taula d'snow que li han regalat.

La Carlota es creu vés a saber quina campiona del món mundial i vol fer coses que veu fer als demés snowers (?). Però la Carlota es troba amb la crua realitat. No en sap i es pega una patacada que es menja un bon grapat de neu. Però no tot acaba aquí. La Carlota, resulta que a més, és una patata i es trenca la cama i el braç drets.

En resum, que ara la Carlota ara no pot caminar ni escriure i fer aquest mini-post, li ha costat mans i mànigues fer-lo.

Paciència.

El Poder (?) Judicial.

M'he quedat de pedra aquesta tarda quan he llegit a la web del diari Avui aquest titular: "Un jutge italià cita a declarar Micky Mouse, l'Ànec Donald, la seva nòvia Daisy i Piolín"

Si, jo també he tardat en reaccionar. Si jo també m'he llegit tres cops el titular i tres cops més el desenvolupament de la notícia. És senzillament, brutal. Però, quina poca vergonya que té la Justícia. M'és igual l'espanyola, l'italiana o la de la Xina Popular, com diria aquell. En què estava pensant el jutge? En què estaven pensant els funcionaris de justícia? Jo, encara me'n faig creus.

Canviant de tema, demà a la tarda me'n vaig de pont (UeEeEeEe). Marxo a esquiar amb el meu pare, la seva parella i el fill d'aquesta (per si algú malpensa, té 10 anys, així que res del que algú estava (mal)pensant). Ens n'anem tots quatre cap als Alps, així que segurament estaré uns quants dies sense aparèixer. En fi, que us trobaré a faltar a tots/es. Adéu!

"La Culpa Es De Los Padres, Que Las Visten Como Putas"

Tot i que aquesta frase pertany a una pel·lícula, reflecteix la realitat de les adolescents d'avui en dia: noies de la meva edat, any amunt any avall (si, any avall).

Divendres passat vam fer un sopar de pares i alumnes al meu Institut. Va ser un gran regal per a mi, ja que feia molt de temps que no podia fer coincidir els meus pares. Tot i que ells no ho vulguin reconèixer, tot i que cadascun hagi començat una nova vida amb les seves respectives parelles, encara es manté alguna cosa d'aquell amor que els va fer tenir criatures. Jo tinc la teoria que no es volen retrobar per a que aquella flama no es torni a avivar. Com es miren, com es parlen quan estem tots tres junts (o amb els meus germans) ... Però no és d'ells i de mi de qui vull parlar. Anem al sopar.

Semblava un sopar d'allò que es diu "d'alto copete", ja que tothom volia fer ostentació de la seva classe i de la seva situació econòmica. Tothom va acudir a la cita amb les seves millors gales: vestits de nit elles, esmòquing ells, cotxassos, ... I les meves companyes no podien ser menys que els seus pares. Nenes de setze anys (o que com jo encara no els han fet) amb uns vestits propis de noies de vint, amb uns escots d'escàndol o talls a les faldilles que mostraven les seves cuixes encara a mig formar. Entre mig de tot aquell glamour ens trobàvem jo i els meus pares. No es que haguèssim anat al sopar vestits informalment, de fet, ells, anaven més que correctes. Jo tampoc no anava amb texans i bambes, però si que anava amb un vestit negre una mica més discret, sense ensenyar les mamelles ni les cuixes, ni amb cap tall a l'esquena que m'arribés fins a l'alçada del tanga.

El que vull dir amb tot això és que no se pas on anirem a parar. Al fi i al cap es tractava d'un sopar a un institut. Puc acceptar que els pares i professors es vestissin de gala, però el que no m'empasso és que nenes de setze anys vestissin com noies de vint. Crec que tot s'ha de fer al seu temps.

Després arriben les confusions i els malentesos. Ho dic perquè me'n vaig adonar d'un parell de situacions, d'un parell de conductes de professors i algun pare, que poden portar a algun cas extrem. No hi donaré més tombs i seré clara. Que hi va haver gent adulta que no veia les nenes com a tals. Que vaig veure com un parell de professors es disputaven una alumna, i que vaig veure com un pare, després d'abusar una mica de l'alcohol que els van servir, seguia un parell de nenes, mentre elles reien i es feien les interessants i les seductores.

Encara no he pogut contrastar el que vaig veure. Hauré d'esperar a demà per saber si van ser imaginacions meves o si algú més s'hi va fixar. Elles no en tenen cap culpa, estem en edat de crèixer, comencem a tenir uns cossos d'escàndol, i volem descobrir coses noves. Després hi ha casos d'abusos a menors, casos de pedofilia i pederàstia, però com he dit abans, la culpa és dels pares, que les vesteixen com a putes.