Això és el que hauria de dir el mossèn en el moment de casar una parella. En el meu cas, bé, en el dels meus pares, el matrimoni els va durar encara no deu anys. Ja és ben trist. A vegades penso que no sé si té cap avantatge fer-se gran, trobar una persona a qui estimar, casar-s'hi i tindre fills. Total, per a que al cap d'un temps un dels dos (o tots dos) se'n cansin i es separin o es divorciïn.
A vegades hi penso en el meu futur. Sé que encara sóc jove, massa jove per pensar-hi, que encara no he fet els setze. Però no puc evitar recordar aquelles discussions, aquelles bronques que tenien cada nit, més o menys a la mateixa hora. Després de les discussions debien arribar les reconciliacions, ja que en cinc anys, els cinc anys que van durar aquells crits i cops de porta, van tenir tres criatures més. Fins que va arribar el dia que no hi va haver reconciliació possible, el dia que tant un com l'altre, ja tenien un amant que els omplia més que la seva parella. I es van divorciar deixant en aquest mon quatre criatures: una nena de deu anys, una altra de cinc i dos nens, un de tres i un altre amb poc més de divuit mesos. Divuit mesos el més petit! Això no els ho penso perdonar mai. Si no esteu bé com a parella, no el tingueu!.
El que deia, que sovint penso en el meu futur. No se si voldré trobar algú a qui estimar, o voler ser estimada. No sé si voldré cap lligam amb una altra persona. No sé si voldré tenir cap criatura. No sé si vull repetir l'error dels meus pares. No ho sé.
A vegades hi penso en el meu futur. Sé que encara sóc jove, massa jove per pensar-hi, que encara no he fet els setze. Però no puc evitar recordar aquelles discussions, aquelles bronques que tenien cada nit, més o menys a la mateixa hora. Després de les discussions debien arribar les reconciliacions, ja que en cinc anys, els cinc anys que van durar aquells crits i cops de porta, van tenir tres criatures més. Fins que va arribar el dia que no hi va haver reconciliació possible, el dia que tant un com l'altre, ja tenien un amant que els omplia més que la seva parella. I es van divorciar deixant en aquest mon quatre criatures: una nena de deu anys, una altra de cinc i dos nens, un de tres i un altre amb poc més de divuit mesos. Divuit mesos el més petit! Això no els ho penso perdonar mai. Si no esteu bé com a parella, no el tingueu!.
El que deia, que sovint penso en el meu futur. No se si voldré trobar algú a qui estimar, o voler ser estimada. No sé si voldré cap lligam amb una altra persona. No sé si voldré tenir cap criatura. No sé si vull repetir l'error dels meus pares. No ho sé.
1 comentari:
hola Carlota,
em sap greu el teu cas particular.
La veritat és que avui en dia moltes i moltes parelles se separen. Potser millor separar-se que no, com antigament, estar condemant a no ser feliç amb un lligam massa difícil de trencar. I sí que és una tendència generalitzada... Potser en el futur la majoria de persones tenen més d'una parella amb la qual es reprodueixen, i qui sap si això serà una cosa normal que tothom accepti.
Jo penso prou com tu, m'agrada l'estabilitat i penso que per a què buscar-me una parella si molt probablement l'acabaré perdent. És clar que vius experiències, però no tenir una persona més estimada que les altres no treu que no puguis fer tot i això i més.
Però molt em temo que quan creixem acabem picant al parany. Hi ha força gent que no, però jo no m'hi descarto...
Publica un comentari a l'entrada