El Món De La Carlota

Papito.

2007-12-19T22:15:00.000+01:00

M'agrada Miguel Bosé. Ho sento, serà potser freak, serà inusual per a la meva edat, però és així, m'agrada aquest home, i m'agraden les seves cançons. Ara mateix, mentre escric aquest post, li estan fent un especial a TVE. M'encanta. I a sobre aquest últim disc, el Papito, on s'acompanya d'altres estrelles.

Pel que fa a la resta, vaig fent. No puc ni caminar, ni escriure, ni tant sols menjar sopa o anar al wc sola. És molt trist. Sembla mentida que si queden inutilizades dues extremitats no servim per a res. I a sobre estic d'examens. Que com ho faig? Exàmens orals, que no són xungos ni res. Però me'n surto, sobrevisc.

Em costa moltíssim escriure a l'ordinador amb la mà esquerra. Així que us deixo un video del "Papito" i vaig a mirar la tele. Un petó ben fort a la Yourwinterwish, al Roc i tots els qui, de tant en tant, llegiu el que dic i em deixeu un comentari. Espero poder actualitzar el bloc més sovint!

Crash!

2007-12-10T22:39:00.000+01:00

Em resultarà difícil durant un temps actualitzar el bloc. M'explico. Pont en una estació d'esquí dels Alps. La Carlota, que tot just es defen amb els esquís, vol probar la taula d'snow que li han regalat.

La Carlota es creu vés a saber quina campiona del món mundial i vol fer coses que veu fer als demés snowers (?). Però la Carlota es troba amb la crua realitat. No en sap i es pega una patacada que es menja un bon grapat de neu. Però no tot acaba aquí. La Carlota, resulta que a més, és una patata i es trenca la cama i el braç drets.

En resum, que ara la Carlota ara no pot caminar ni escriure i fer aquest mini-post, li ha costat mans i mànigues fer-lo.

Paciència.

El Poder (?) Judicial.

2007-12-04T22:10:00.000+01:00

M'he quedat de pedra aquesta tarda quan he llegit a la web del diari Avui aquest titular: "Un jutge italià cita a declarar Micky Mouse, l'Ànec Donald, la seva nòvia Daisy i Piolín"

Si, jo també he tardat en reaccionar. Si jo també m'he llegit tres cops el titular i tres cops més el desenvolupament de la notícia. És senzillament, brutal. Però, quina poca vergonya que té la Justícia. M'és igual l'espanyola, l'italiana o la de la Xina Popular, com diria aquell. En què estava pensant el jutge? En què estaven pensant els funcionaris de justícia? Jo, encara me'n faig creus.

Canviant de tema, demà a la tarda me'n vaig de pont (UeEeEeEe). Marxo a esquiar amb el meu pare, la seva parella i el fill d'aquesta (per si algú malpensa, té 10 anys, així que res del que algú estava (mal)pensant). Ens n'anem tots quatre cap als Alps, així que segurament estaré uns quants dies sense aparèixer. En fi, que us trobaré a faltar a tots/es. Adéu!

"La Culpa Es De Los Padres, Que Las Visten Como Putas"

2007-12-02T22:31:00.000+01:00

Tot i que aquesta frase pertany a una pel·lícula, reflecteix la realitat de les adolescents d'avui en dia: noies de la meva edat, any amunt any avall (si, any avall).

Divendres passat vam fer un sopar de pares i alumnes al meu Institut. Va ser un gran regal per a mi, ja que feia molt de temps que no podia fer coincidir els meus pares. Tot i que ells no ho vulguin reconèixer, tot i que cadascun hagi començat una nova vida amb les seves respectives parelles, encara es manté alguna cosa d'aquell amor que els va fer tenir criatures. Jo tinc la teoria que no es volen retrobar per a que aquella flama no es torni a avivar. Com es miren, com es parlen quan estem tots tres junts (o amb els meus germans) ... Però no és d'ells i de mi de qui vull parlar. Anem al sopar.

Semblava un sopar d'allò que es diu "d'alto copete", ja que tothom volia fer ostentació de la seva classe i de la seva situació econòmica. Tothom va acudir a la cita amb les seves millors gales: vestits de nit elles, esmòquing ells, cotxassos, ... I les meves companyes no podien ser menys que els seus pares. Nenes de setze anys (o que com jo encara no els han fet) amb uns vestits propis de noies de vint, amb uns escots d'escàndol o talls a les faldilles que mostraven les seves cuixes encara a mig formar. Entre mig de tot aquell glamour ens trobàvem jo i els meus pares. No es que haguèssim anat al sopar vestits informalment, de fet, ells, anaven més que correctes. Jo tampoc no anava amb texans i bambes, però si que anava amb un vestit negre una mica més discret, sense ensenyar les mamelles ni les cuixes, ni amb cap tall a l'esquena que m'arribés fins a l'alçada del tanga.

El que vull dir amb tot això és que no se pas on anirem a parar. Al fi i al cap es tractava d'un sopar a un institut. Puc acceptar que els pares i professors es vestissin de gala, però el que no m'empasso és que nenes de setze anys vestissin com noies de vint. Crec que tot s'ha de fer al seu temps.

Després arriben les confusions i els malentesos. Ho dic perquè me'n vaig adonar d'un parell de situacions, d'un parell de conductes de professors i algun pare, que poden portar a algun cas extrem. No hi donaré més tombs i seré clara. Que hi va haver gent adulta que no veia les nenes com a tals. Que vaig veure com un parell de professors es disputaven una alumna, i que vaig veure com un pare, després d'abusar una mica de l'alcohol que els van servir, seguia un parell de nenes, mentre elles reien i es feien les interessants i les seductores.

Encara no he pogut contrastar el que vaig veure. Hauré d'esperar a demà per saber si van ser imaginacions meves o si algú més s'hi va fixar. Elles no en tenen cap culpa, estem en edat de crèixer, comencem a tenir uns cossos d'escàndol, i volem descobrir coses noves. Després hi ha casos d'abusos a menors, casos de pedofilia i pederàstia, però com he dit abans, la culpa és dels pares, que les vesteixen com a putes.

El Poder De La Publicitat.

2007-11-28T21:31:00.000+01:00

Fa dies que volia escriure aquest post però, per diferents motius no ho faig fins avui. Vull parlar sobre el programa de ràdio Minoria Absoluta. Per motius lògics no el puc escoltar mai en directe, però si que me'l descarrego i me l'escolto cada dia.

Si algú no sap de quin programa parlo, Minoria Absoluta és un programa de radio, de RAC1, origen del Polònia. El Toni Soler, el Queco Novell i el Manel Lucas són els tres minories fixos, al que s'hi ha d'afegir el gran, grandíssim Víctor Ollé, el quart minoria. Cada dia, a més a més, compten amb algun altre protagonista del Polònia que els ajuda a fer els gags i les imitacions, per a fer el programa més divertit.

D'un temps cap aquí, però, va perdent tot l'encant, tot el que havia fet que m'hi enganxés. El Toni Soler només surt a la primera meitat del programa, donant el relleu al Quim Morales i la Tatiana Sisquella, en la segona hora. No és que els dos presentadors de la segona meitat del programa no m'agradin, sinó que el Toni Soler li dona un altre aire, un no sé que.

L'altre punt negatiu que ha anat adquirint el programa és l'excessiva publicitat que hi passen. Dels cinquanta-cinc minuts que dura la primera hora, més de la meitat són publicitat. Es podria dir que Minoria Absoluta, és aquell programa de radio que fan entre falca i falca publicitària. Si algú l'escolta, que s'hi fixi. Comença a les 12:05. Fins a les 12:20 presentació. Anuncis. A les 12:25, passades, equipo A, l'eieiei del President Pujol i anuncis. Després, o la falca de la Vanguàrdia o la dels Torrons Vincens, el torró, torró. Trucada del Morales i més anuncis. En els últims cinc minuts, presentació del que faran a la segona hora. Per tant, que pràcticament ja no hi ha temps per riure. La publicitat, i els diners clar, s'estan menjant el millor programa de radio dels últims anys.

Aaaahhh, alerta, ja ho veuen!!!

"Las Blancas Són Mías ... "

2007-11-26T21:58:00.000+01:00

Fa dies que estic preparant el post. El volia fer ben fet, un post-estudi o un post-treball d'investigació. Però no me n'he sortit. Ho sento. Al final, ha quedat el post que estic redactant ara mateix.

Tot va començar dijous, o divendres, quan un tal Sr. Edmilson sortia a tots els informatius i a tots els diaris, per haver dit a una entrevista que al Barça hi ha una ovella negra. Jo, com que de futbol, poca cosa, vaig mirar primer qui era l'Edmilson aquest. Resulta, per si algú no ho sap, que és un jugador del Barça. Un jugador que, per cert, es veu que fa molt de temps que està lesionat i no juga ni un sol partit des de l'any passat. Primera informació aconseguida.

Després, en la llarguíssima secció d'esports d'un dels TN's, vaig veure que al camp del Barça hi havia una pancarta sobre aquesta ovella negra, que es veu, que anunciava un espai d'internet. Hi vaig entrar però res, no sabia que era ni a que es dedicava l'ovella negra en qüestió. Pura propaganda? Va pagar l'ovella negra al Sr. Edmilson? No ho sé.

Finalment, en un altre TN, vaig veure que hi ha un pub que es diu l'ovella negra. Aquí vaig començar a lligar caps. Propaganda? Si. Va pagar l'ovella negra al Sr. Edmilson? No ho sé. Té part, el Sr. Edmilson, de l'ovella negra? No ho sé.

Total, que tanta ovella negra amunt i avall, m'ha fet pensar en un acudit del desparegut "Eugenio": "Por qué cuando le pregunto por las ovejas, usted me pregunta si las blancas o las negras? Es que las blancas son mías. Y las negras? También, también ..."

"Tiros i més tiros".

2007-11-22T21:42:00.000+01:00

Arran d'aquesta notícia llegida a la web de la Vanguàrdia, m'ha vingut al cap l'episodi que vaig viure a l'Institut no fa moltes setmanes.

"Cerca de 4 millones y medio de europeos de entre 15 y 64 años consumieron cocaína en los últimos doce meses, un millón más que en el año anterior" diu la notícia. I si, als quinze ja hi ha gent que consumeix coca, i no només els dies que van de festa, no. És lamentable el que pots escoltar al w.c. del meu institut. Lamentable. I si, al de noies, que normalment només es pensa en masculí, en aquests casos.

En un canvi de classe vaig aprofitar per anar al w.c. ja que era un d'aquells dies que em sentia més dona que mai. Durant els cinc minuts (aproximadament) que vaig estar allí vaig sentir dos cops un "Ssssssssssssssnnnnnnnnnnnniiiiiiffffff" seguit d'uns altres "Sssssnnnnniiiiifffffssssss" més curts. L'últim va coincidir amb la meva sortida del w.c. I no, no hi havia cap noia que s'hagués refredat, ni cap altra que haguès patit algun desengany amorós propi dels adolescents. No era això.

Mentre em rentava les mans va sortir la Lorena, una companya de classe. Fins aquell moment la veia una nena model. Guapa, alta, prima, bona persona, millor estudiant, ... La coneixia de classe, però li desconeixia aquesta cara oculta. Què??? - Em va preguntar amb una cara de "què coi hi fas tu aquí, que no t'havia sentit". No vaig contestar. - Què passa??? Estic passant uns dies de molts nervis!!! No has pegat mai cap "tiro" tu? Que no estic enganxada ni res eh? Que jo controlo, tia!

"Jo controlo", "No estic enganxada". Anem malament. Molt malament. Si amb quinze anys s'ha de drogar a l'institut i li dóna la culpa a un mal moment ... Jo vaig continuar rentant-me les mans. I no, no he pegat mai cap "tiro", ni ganes.

Mem 10 Preguntes.

2007-11-20T21:25:00.000+01:00

La yourwinterwish m'ha passat aquest mem, que serà el primer que faré. A veure si me'n surto!

1. Quant temps portes com a blocaire?
Res, quatre dies. El meu primer post el vaig fer el 7 de novembre.

2. Com vas saber de l'existència dels blocs?
Com ja he explicat al bloc, m'agrada molt llegir la premsa per internet i buscar opinions del que s'hi diu. Un dia, vaig anar a parar a un bloc i m'hi vaig anar enganxant.

3. Digues 5 blocs que segueixis diàriament.
A més a més dels que tinc enllaçats, segueixo "Un desig d'hivern" i últimament, els que ella ha enllaçats, dels que podria dir "El fotolog del Roc Sang", "Martini amb Vodka" i "El bloc de l'Aniol".

4. Ets lector anònim d'algun blog?
Sóc lectora anònima dels blocs on no deixo cap comentari.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
No els conec, però si n'he de destacar algun, la Yourwinterwish.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
És difícil contestar, ja que l'expressió anar de marxa em queda una mica lluny, ja que encara no he fet setze anys i, per tant, no sé que és anar de marxa tal i com la majoria dels blocaires ho entenen. Per tant, aquesta no la contesto.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual.
Igual que l'anterior. Ho sento si decebo a algú, però amb quinze anys, la major experiència sexual que he tingut ha estat CAP. Segurament hi haurà algú que als quinze o als setze ha anat de marxa a la nit, i té una plena vida sexual, però com no és el meu cas, tampoc puc contestar.

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
No, la meva experiència com a blocaire no és prou llarga com enamorar-me d'algú. Tampoc crec, però, que em puguès enamorar mai de cap blocaire.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Rotundament si. Puc explicar el que em dona la gana sense que ningú em miri malament ni digui: "Au calla, nena".

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest mem.
Que el faci qui li vingui de gust. Deixo les portes obertes a tothom.

Stas mllr krlt?

2007-11-19T21:37:00.000+01:00

És una part del missatge de text que una companya de classe em va enviar diumenge. Ja sé que he tingut molt abandonat durant aquesta setmana el bloc, però no estava el "forn per a botlles". Resulta que m'ha entrat al cos un virus d'aquests tant forts que em van haver de portar a urgències i tot, a causa de la febre que vaig tenir. Crec que estic davant un nou rècord: 42 graus de febre. Estava morta. De fet, encara n'estic. Vaig passar dimarts, dimecres i dijous amb 42. Divendres vaig baixar: 40,5. Per fi, el cap de setmana em vaig estabilitzar a 39. Avui, a classe.

Però al que anava, i el motiu del post. Diumenge a la tarda, una amiga meva, el nom de la qual mantindré en l'anonimat per a que no tingui vergonya, em va enviar el següent missatge de text al mòbil: "Hl wapa! cm va tot? x kls tot =. I t? Stas mllr krlt? Spro k si. Ns biem! Qidt!" (Tradueixo pels no inciats en aquest nou idioma: "Hola guapa! Com va tot? Per classe tot igual. I tu? Estàs millor Carlota? Espero que si. Ens veiem! Cuida't".) Vergonyós no? On anirem a parar? Desprès no m'extranya que els adolescents fessim faltes d'ortografia. El professor de català està depressiu. I no m'extranya! Si diu que als examens hi ha gent que utilitza aquest nou llenguatge!

Jo, a l'hora d'enviar un e-mail o un missatge de text, intento escriure correctament. Ja sé que faig faltes, no sóc perfecta ni llicenciada en filologia, però al menys, intento escriure bé. Crec que estem abocats a la pèrdua de la llengua tal i com la coneixem ara. Aprofitem ara que podem i intentem salvar-la!

"Jo Vaig Nèixer Friki"

2007-11-12T23:44:00.000+01:00

M'acabo de quedar sense paraules i necessito explaiar-me al bloc. Després d'aguantar estoicament la insoportable i previsible sèrie de TV3 Vendelplà (la meva mare no opina el mateix), estava disposada a anar-me'n a dormir. De fet feia estona que dormia al sofà. Però mentre em prenia el meu vas de llet de soja (imprescindible per anar-se'n una a dormir ben relaxada), un dels reportatges de l'Entre Línies m'ha deixat amb la boca oberta.

Suposo que algú més l'haurà vist, com també suposo que algú s'hi haurà vist identificat. D'entre tota la tribu de freaks que han aparegut, vaig a desfogar-me amb la que més ràbia m'ha fet: una senyora de trenta anys que es feia dir "Candy" i que anava vestida com una nena. De la tribu urbana de les "Lolites" crec que han dit. La veu en off del reportatge, s'ha afanyat a dir que aquest nom no tenia res a veure amb la gran novel·la de Vladimir Nabokov, tot un encert per part del programa.

La senyora en qüestió ha deixat anar la frase més sensata de la nit quan ha dit, tota orgullosa: "Jo vaig nèixer friki". I tant que si! Crec que la majoria d'espectadors del reportatge, han assentit amb el cap. Una altra de les frases de la "Candy" ha estat també sorprenent: "No em veig amb quaranta anys així, la meva mare es preocuparia". I jo em pregunto, no té prou motius per a preocupar-se ara, que en té trenta???. Un altre aspecte que vull destacar, és que no és una moda barata. El conjunt horrorós que portava diu que li ha costat uns 350 euros, degut a que aquesta roba és d'importació, perquè amb bon criteri penso jo, a Barcelona no la venen.

Suposo que tothom té dret a identificar-se en un estil determinat de vida. Suposo. Jo, personalment, no em considero ni punk, ni hippie, ni rastafari, ni pija, ni gotica, ni skinhead, ni res de res, només em considero una nena de quinze anys normal i corrent. Repeteixo, no em vull posar amb la gent que es pot sentir identificada amb una tribu urbana determinada. És molt respectable. Però això d'aquesta senyora, que hauria de pensar en formar una família, més que en vestir-se ridículament i passejar-se pel carrer com si fos carnestoltes, ho he trobat molt, molt, exagerat. I el pitjor és que ho explica a la tele!!!

Concursos De Bellesa o Vells Concursos?

2007-11-11T23:17:00.000+01:00

Arran d'un artícle publicat a la web del "Periódico de Catalunya" vull mostrar la meva indignació sobre els concursos o certàmens de bellesa.

Suposo que hi haurà moltes nenes de la meva edat atrapades en un cos d'una dona cinc anys major que elles, que voldrien, que somien, participar en un concurs de Miss Espanya o ser pubilla del seu poble, o barri, tant me fa, és el mateix. Quan ja fa temps que hem entrat en el segle XXI, aquest tipus de concursos haurien d'estar suprimits i formar part d'un passat i una cultura que no hauríem de recordar.

Aquests certàmens on es valora el físic, les corves i on un jurat format majoritàriament per persones que han viscut en un altre règim, és una ofensa per als valors reals de la dona d'avui en dia. Accepto que hi ha d'haver-hi models, per a que els dissenyadors puguin ensenyar en els salons de moda, aquelles peces de roba que no portarà mai ningú. No ho entenc però ho accepto. Però no puc admetre que el que es continuï valorant d'una dona siguin els seus pits voluptuosos i el cos treballat per un cirurgià o, en el millor dels casos, esculpit en un gimnàs i a base de passar gana i menjar malament.

Jo crearia un concurs per triar Miss Espanya, Miss Món i totes les Miss que es vulguessin. Però seria un concurs on es valorés el treball de la dona, la seva aportació en la societat, el sacrifici per conciliar la vida laboral i personal, el treball realitzat per moltes altres dones que han de cuidar malalts, i així podria fer tantes categories com imaginació podés tenir. Però aquest concurs seria un fracàs. Un fracàs de les dones a qui no se'ls valora la seva feina en una empresa dirigida per homes. Un fracàs de les dones que conviuen amb un masclista. Un fracàs de les dones oblidades perquè no poden sortir de casa perquè hi tenen un malalt.

Per Què No Calla Vostè, Rei?

2007-11-11T22:51:00.000+01:00

Amb aquestes paraules ha contestat el President de Venezuela segons he pogut llegir a un article de la pàgina web de la Vanguàrdia. Personalment, crec que tot això està sortint de mare i a algú se li pot escapar de les mans. Ahir estava a casa del meu pare quan vaig veure per la televisió les imatges. Ho vaig estar comentant amb ell i amb la seva parella, aquesta força monàrquica. Ells van veure un atac per part del President Chavez a la figura del Rei i d'Espanya. Jo vaig veure tot el contrari. Un atac del Rei d'Espanya al President veneçolà. Vàrem estar discutint una bona estona, cadascú mostrant els seus arguments i defensant-los a mort. Tot va acabar amb una frase del meu pare que diu massa sovint i que em fa molta, moltíssima ràbia: "Au va, Carlota, que tu encara ets jove i no ho acabes d'entendre." QUINA RÀBIA!!!! I la Carlota a callar.

És legítim que el senyor Chavez mostri el seu odi cap a la figura de l'ex-president Aznar. És legítim que ho exposi on i quan vulgui. Es pot estar d'acord o no amb les seves paraules. Però el que no és tant legítim és que el Rei, per molt Rei que sigui, li ho recrimini de la manera que ho va fer. I el que trobo més greu, és que abandonés el seu lloc. Això, un cap d'Estat, no ho pot fer. Un cap d'Estat hi ha d'estar, ha de saber guardar la seva compostura, a les verdes i a les madures. I molt menys un Rei, que al fi i al cap, serà cap d'Estat però no representa, al meu entendre, legítimament a ningú. O es que algú ha votat el Rei? I no val a dir-me que ho van fer tots els espanyols quan es va votar la Constitució el 1978.

Desencertada, com sempre, la reacció del Partit Popular. Lluny d'estar agraïts al President Zapatero per defensar l'Aznar, perquè ell si que va defensar-lo i no pas el Rei amb la seva "actuació", el senyor Mariano Rajoy, ha culpat el President del Govern de l'incident produït ahir. Un altre cop d'oportunisme del cap de l'oposició.

Com Pegar A Una Dona Sense Que Es Noti.

2007-11-09T21:56:00.000+01:00

Aquest és l'escandalós títol d'un article que he trobat aquesta tarda navegant per internet. Ho publica la versió digital del diari Abc, tot i que no sé si la versió impresa també ho fa. No tinc el gust.

En aquest article s'explica detalladament com un imam, en una entrevista a una cadena de televisió i davant l'atenta mirada de tres joves, relata com ho han de fer per pegar a la seva dona, quan arribi el moment.

"Els cops han de ser suaus, sense desfigurar-li la cara" - comença l'article. Ah, menys mal! Ara m'he quedat tranquila. Si m'han de pegar suaument i no m'han de desfiguar em quedo més alleujada. PER FAVOR!!!

Es veu que, segons el Corà, "pegar a la muller forma part del programa per a reformar-la: primer se l'amonesta, després es dorm en llits separats i, finalment, se la pega. PER FAVOR!!!!!!!

No em posaré a criticar ara la cultura islàmica, ni el que predica el Corà. No ho penso fer. Crec que em passaria tres pobles i algú es podria ofendre, i jo, no vull ofendre a ningú. Deixo un enllaç aquí per a qui vulgui acabar de llegir tot l'article.

Vegetariana.

2007-11-09T11:30:00.000+01:00

Aprofitant l'hora de l'esbarjo he decidit anar a l'aula d'informàtica i fer això que tant m'agrada de passejar-me per les diferents edicions digitals dels diaris del dia.

Avui la Vanguardia treu un altre estudi on els joves, els adolescents, tornem a ser els protagonistes. En aquest cas parlen dels hàbits alimentaris. Diu que el 73% dels joves d'entre 14 i 20 anys mengen cada dia allò anomenat "menjar basura".

Personalment i gràcies a Déu, jo em trobo entre el 27% restant. Debia tenir 11 anys quan vaig decidir que no volia menjar més carn. Els meus pares, que feia poc que s'havien separat, no estaven per escoltar els meus arguments sobre el perquè havia decidit fer-me vegetariana. Una nena d'11 anys que decideix coses, per favor! El primer que em van preguntar va ser qui m'havia omplert el cap amb allò de ser vegetariana. Ningú, de fet, segurament ni sabia què vol dir ser vegetariana. Van parlar amb els mestres a l'escola, per saber si algú d'allí m'hagués pogut induïr a deixar de menjar carn. No en van poder treure res.

Finalment, van decidir portar-me a cal metge, per a que ell els digués si a aquella edat allò podia ser perjudicial per al meu creixement. El metge primer va mostrar reticències i em va debatre tots els meus arguments. Poc a poc, però, va entendre que no volia menjar carn. Finalment, va convèncer als meus pares que si jo no volia menjar carn, que hi ha alternatives per a que el cos rebi totes les vitamines i proteïnes necessàries per a que una nena d'11 anys creixi sense cap problema essent vegetariana.

Des d'aleshores que la verdura, les llegums i la fruita formen part exclusiva de la meva dieta i he crescut sense cap problema. Faré setze anys i medeixo 1'70. Per tant, crec que no he patit cap desequilibri nutricional. Em sento orgullosa d'haver pres aquella decisió en aquell moment i portar una alimentació sana i equilibrada sense haver de menjar allò que no vull menjar. D'altra banda, trobo lògic que un percentatge tant elevat de joves prefereixi una hamburguesa a un plat d'enciam si no han probat mai una bona amanida. A més a més suposo que si s'han de preparar ells el menjar perquè els seus pares treballen, és més fàcil posar deu minuts un pizza al forn que perdre'n vint fent una amanida o bullint verdura.

Sexe.

2007-11-08T14:02:00.001+01:00

Tot i encara no haver complert els setze, tinc com a costum a l'arribar a casa, fullejar la Vanguàrdia. És un costum que deu fer un parell d'anys que tinc. No sé com vaig començar a fer-ho, suposo que volia fer-me la gran, la interessant, tot i que sempre m'ha agradat estar ben informada i saber que passa en aquest món on m'ha tocat viure. A casa sempre he vist el diari, des que els meus pares estaven junts. Recordo que el meu pare, a vegades, em llegia articles que ell considerava que jo havia d'escoltar, com a part de l'eduació que m'havia donar.

Avui m'ha cridat l'atenció un estudi, un treball periodístic, d'aquests que publiquen de tant en tant. "Los menores alardean con haberse iniciado en el sexo para destacar ante sus companyeros" I és veritat. És trist però és veritat. Tinc companys i companyes de classe que no paren de repetir entre els seus amics i amigues les excel·lències del cap de setmana de luxúria que van viure, aprofitant que els seus pares eren fora. Personalment, crec que la majoria menteixen, i dóno la raó a l'estudi de la Vanguàrdia. El que fan és fer-se veure, fer-se notar per aconseguir ser el centre d'atenció del moment i ser els més enrotllats.

Quan els dissabtes a la tarda surto amb les meves amigues parlem de moltes coses, i lògicament, un dels temes que més ens ocupa són els nois. I amb els nois, els canvis que els nostres cossos van experimentant i les sensacions noves que volem conèixer. Mentiria si digués que no m'atreu el sexe, clar que m'atreu! Però també sóc conscient que encara sóc jove, molt jove i que tot ha d'arribar en el moment precís. Tampoc no cal esperar fins estar casada, tal com predica una amiga meva, però poder no cal ser tant precoç.

En definitiva, que una de les característiques que ens descriu com a adolescents és que volem ser els "més millors", els més guapos i guapes i els més enrotllats i enrotllades, però per a ser-ho no cal ni anar explicant les teves intimitats ni mentint com n'hi ha molts que fan.

Rebel·lio a les aules.

2007-11-08T12:58:00.000+01:00

No és que vagi a un institut qualsevol, sinó a un de concertat. I no vull que se'm malinterpreti amb això "d'institut qualsevol", perquè sé que hi ha instituts públics tant o més bons que els concertats. Però si ho dic, és per a posar-me en situació.

Doncs res, que ni les escoles concertades es salven de l'actitut d'alguns dels adolescents d'avui en dia. A mi, a casa, la meva mare i el meu pare, tant se val junts com per separat, sempre m'han ensenyat uns valors i una manera de ser i actuar correcta. Mai m'han posat la mà a sobre, tot i que alguns cops m'ho hagi merescut, però els càstigs han estat justos i exemplars. I sempre que m'han corregit per alguna cosa que he dit o he fet, he procurat no tornar-ho a repetir. Si m'han renyat a l'escola o a l'institut, no han anat a parlar amb el professor/a o professors/es per a defensar-me i desautoritzar-los, sinó que han actuat com han d'actuar uns bons pares: castigant-me pel meu mal comportament a l'escola/institut.

Dic tot això, perquè crec que dec ser una de les poques persones que actuen així, tant a la meva classe en particular com en el meu institut en general. Sense anar més lluny, la setmana passada, la professora d'anglès va patir un atac d'ansietat a la meitat de la classe, degut al comportament poc ètic i incívic d'uns brètols (tant nois com noies) companys de classe.

I no tot acaba aquí. Agressions verbals i físiques dels alumnes als professors, agressions entre alumnes, pintades per les parets de l'aula, consum de droga a l'hora del pati, i un llarg seguit d'accions que mai podré arribar a entendre. Nois i noies de setze a divuit anys (inclús de més joves) de famílies econòmicament ben situades que no són capaços de comportar-se i amb actituds més pròpies de delinqüents.

Algú podria pensar que sóc carn de bulling, després de descriure la meva disconformitat amb aquesta situació i amb la meva actitud contraposada a la de la gran majoria. Però fa anys que m'he hagut d'espavilar, crèixer més ràpid del compte i saber a quin arbre m'he d'acostar. Per tant, crec que he estat prou intel·ligent per evitar que la pròxima víctima sigui jo. Des d'un punt de vista molt egoista, ho sento moltíssim pel qui li toqui, però segur que no seré jo.

Fins que el divorci us separi.

2007-11-07T15:10:00.000+01:00

Això és el que hauria de dir el mossèn en el moment de casar una parella. En el meu cas, bé, en el dels meus pares, el matrimoni els va durar encara no deu anys. Ja és ben trist. A vegades penso que no sé si té cap avantatge fer-se gran, trobar una persona a qui estimar, casar-s'hi i tindre fills. Total, per a que al cap d'un temps un dels dos (o tots dos) se'n cansin i es separin o es divorciïn.

A vegades hi penso en el meu futur. Sé que encara sóc jove, massa jove per pensar-hi, que encara no he fet els setze. Però no puc evitar recordar aquelles discussions, aquelles bronques que tenien cada nit, més o menys a la mateixa hora. Després de les discussions debien arribar les reconciliacions, ja que en cinc anys, els cinc anys que van durar aquells crits i cops de porta, van tenir tres criatures més. Fins que va arribar el dia que no hi va haver reconciliació possible, el dia que tant un com l'altre, ja tenien un amant que els omplia més que la seva parella. I es van divorciar deixant en aquest mon quatre criatures: una nena de deu anys, una altra de cinc i dos nens, un de tres i un altre amb poc més de divuit mesos. Divuit mesos el més petit! Això no els ho penso perdonar mai. Si no esteu bé com a parella, no el tingueu!.

El que deia, que sovint penso en el meu futur. No se si voldré trobar algú a qui estimar, o voler ser estimada. No sé si voldré cap lligam amb una altra persona. No sé si voldré tenir cap criatura. No sé si vull repetir l'error dels meus pares. No ho sé.